Smara, la ciutat segellada

Després del retorn d’Aminatu Haidar, soldats marroquins controlen cada racó d’aquesta població del Sàhara Occidental H «¡Vivim en una presó!», denuncia un activista

BEATRIZ MESA
SMARA / Enviada especial

Quatre controls de policia converteixen els 132 quilòmetres que separen Aaiun, la capital del Sàhara Occidental, de la ciutat de Smara en més de tres hores. La carretera, que va construir Espanya en l’època colonial, tampoc hi ajuda: passa de rectes a revolts en un tres i no res. Les autoritats de Smara, alçada enmig del desert, aixequen la veu d’alarma davant la presència de periodistes a la ciutat, principal bastió de la resistència pacífica sahrauí. «¿Per què veniu aquí? No hi ha res a fer i tot està molt tranquil», diu a EL PERIÓDICO un comissari de policia. Després d’una hora de tensió als peus del lloc de control, l’agent indica que es pot entrar a la blindada ciutat, on s’ha redoblat la vigilància després del retorn de la mare sahrauí, Aminatu Haidar.
«Sense autorització no podeu visitar cap activista», adverteix un altre policia vestit de paisà. L’acompanyen tres homes més. Les seves mirades ho diuen tot. Els periodistes molesten. A la ciutat, la fèrria vigilància es converteix en una comitiva d’una vintena d’agents. Els barris de sahrauís són fàcilment visibles. Vehicles militars amuntegats a les cantonades a l’espera de qualsevol gosadia independentista. Pintades a les parets amb les sigles de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Taques de ciment marroquí als murs de les vivendes intenten esborrar les traces de la bandera del Polisario. Al carrer, silenci sepulcral. Els sahrauís no s’arrisquen a sortir. «Hi ha molta por de manifestar-se. Des que va tornar Haidar, la situació ha empitjorat bastant. És extrema», afirma per via telefònica M. Abdelahi, defensor dels drets dels presos.
Els activistes no poden exposar-se a la premsa davant la creixent repressió. Tot i així, Abdelahi mobilitza tot el seu entorn per organitzar una cita amb sahrauís en una zona desèrtica. A última hora es cancel·la perquè els telèfons han estat intervinguts. «No podem. Se n’han assabentat i ens han dit que han enviat un dispositiu a aquell lloc», comenta. La indignació d’Abdelahi i de la resta dels seus camarades és notòria: «¡Vivim en una presó!», crida desesperat.
Smara va ser la primera ciutat del desert que va fer construir el sultà blau, Ma al-Ainin, però ja ningú se’n recorda d’ell. L’Estat marroquí s’ha esforçat a esborrar la memòria del poble sahrauí. Sobretot la de Smara, que va ser el bressol de la resistència més dura (aquí va néixer el Polisario). Aquesta ciutat, aixecada pedra a pedra, s’està pansint.
Població replegada
Només hi ha ruïna. N’hi ha prou amb una ràpida mirada per comprovar la frustració de dos pobles enfrontats. La població sahrauí replegada a casa seva davant l’amenaça del règim, i el col·lectiu marroquí –que s’hi sent forà, ja que el van traslladar a la força després de l’ocupació– sense perspectives en una ciutat convertida en base militar. «Aquesta és una zona política i punt», va etzibar el director d’un hotel.
Grups de tres o quatre soldats patrullen els carrers nit i dia des que Haidar va ser expulsada. Han detingut quatre joves sahrauís per reemplaçar la bandera marroquina d’un col·legi per la del Front Polisario. Les noves generacions tenen cada vegada més difícil desafiar l’Exèrcit. Tot i així, els 5.000 sahrauís de Smara coneixen la manera d’alimentar sense treva la lluita independentista: internet.
Aquí bolquen la seva ràbia contra les violacions de drets humans, la discriminació i l’abandonament. Posen veu als sahrauís que reclamen l’autodeterminació i difonen fotos de les víctimes. L’última, Manna Labehi. Té 14 anys i està en parador desconegut des del febrer passat. Dels prop de 600 desapareguts des que el Marroc es va annexionar el Sàhara Occidental, 220 són de Smara.

elperiodico.cat noticia