L’activista recupera les forces i encapçala una multitudinària manifestació a Granada
NACHO PARA
GRANADA
To dòcil i verb indomable. Embolcall fràgil i discurs ferm. Fent el signe de la victòria amb els dits –igual que quan va volar per fi de tornada a Aaiun–, l’activista sahrauí Aminatu Haidar va ser rebuda ahir amb alegria en la seva reaparició pública després de la vaga de fam que va portar a terme a Lanzarote i que va mantenir amenaçades les relacions hispano-marroquines a finals del 2009. Haidar va capitanejar a Granada una massiva protesta –uns quants milers de persones, la manifestació prosahrauí més gran que es recorda en terreny espanyol–i va tornar a llançar dures diatribes contra «l’actitud còmplice del senyor Zapatero» amb Rabat. «La cimera Marroc-UE –va dir– és un menyspreu cap al nostre patiment. Espanya ens va abandonar en mans d’un Govern repressor i aquella mateixa Espanya oficial s’enfonsa avui en les tenebres d’abans».
Flanquejada per l’eurodiputat d’IU Willy Meyer; el coordinador general del partit, Cayo Lara, i l’actor Willy Toledo, Haidar va recórrer Granada i va provocar el deliri entre els seus, sahrauís residents a Espanya i delegacions de suport de totes les comunitats i de països com Portugal, Finlàndia, Itàlia, França, Algèria, el Brasil i Mèxic. Erigida en la líder absoluta de la causa, fent ombra amb la seva sola presència a qualsevol altre polític del Front Polisario, l’activista va deixar clar que, tot i que el món gira en contra seu, els sahrauís no es rendeixen.
«El Marroc, amb la connivència de les democràcies europees, està exhaurint els nostres recursos naturals, convertint la usurpació i el pillatge en drets legítims, i ara pretenen permetre un estatut avançat, prescindint de l’ONU i condemnant les generacions futures a la pobresa i la marginació. Defensen la democràcia per a ells, però no per a nosaltres», va deixar anar amb el seu to suau, com qui cantusseja una cançó de bressol.
Via d’exculpació
La reprovació realitzada per Herman van Rompuy per les violacions dels drets humans al Marroc no va fer variar ni una mica la credibilitat que concedeix a l’Executiu espanyol. «L’únic que pretén Zapatero és no molestar el Marroc. Si Espanya, que ens va colonitzar durant més d’un segle, es posés a treballar a favor dels sahrauís, seria la seva única via d’exculpació després d’haver llançat aquest poble a l’abisme», va afirmar Haidar. «Però el que hem vist fins ara –va prosseguir– ha sigut un silenci estrepitós, un cec seguidisme de la propaganda marroquina, de les seves mentides i mitges veritats, i un girar l’esquena als vincles amb els sahrauís. Com va dir Edmund Burke, perquè el mal triomfi n’hi ha prou que l’home de bé no faci res. I Espanya no només no fa res, sinó que mostra amb el Marroc uns contactes íntims, un afecte interessat».
La marxa va transcórrer sense incidents, traient l’ocurrència d’un xaval sahrauí d’enfilar-se a l’estàtua d’Isabel la Catòlica i Cristòfol Colom per col·locar una bandera polisària i l’anecdòtica sacsejada a un periodista marroquí que jurava ser prosahrauí. Els lemes corejats –«¡Zapatero, atén, el Sàhara no es ven!» va ser el més repetit– van anar acompanyats d’una actitud tan cívica i pacífica que fins i tot uns policies nacionals van acabar demanant banderes sahrauís. «Són per posar-les a la frontera quan tornem a Melilla», van afirmar.
Oblidada i fora de debat des de feia molts anys, la causa sahrauí té ara un far mediàtic. Cada aparició de Haidar, lluitadora incansable i hàbil oradora emocional, arrossega masses i aviva fins i tot els més descreguts del seu propi poble. «Vaig lluitar contra la mort i vaig patir com a mare, però vaig tornar a casa pel camí de la dignitat i sense contrapartides. I en cap moment vaig pensar que patia sola». Davant d’aquestes paraules, van esclatar de nou els crits i les llàgrimes. Haidar ha tornat, i amb ella, el desig de lluita del seu poble. «No em veig com una líder, però m’alegro que la meva presència mediàtica hagi servit perquè EUA hagi rebut per primera vegada una delegació del Polisario i el món respecti encara més el nostre legítim dret a l’autodeterminació».
Residència en renovació
Amb la seva residència espanyola en tràmit de renovació –«hi ha algun contratemps que espero que no sigui polític»SEnD Haidar encara no té clar quan tornarà a Aaiun. «Espero –va dir– que l’estatut avançat serveixi almenys perquè els activistes deixem de ser vigilats i represaliats. Ahir van tornar al Marroc sense problemes 12 persones que havien estat visitant els campaments algerians de Tindouf, motiu pel qual estan presos tres sahrauís més que van fer el mateix», va afirmar. I va postil·lar: «Europa hauria de seguir vigilant, però em fa pena que Espanya manifesti un entusiasme incomparable al principi del seu període de presidència amb una reunió a Granada que impulsa l’operació de blanqueig de la història sanguinària del Regne del Marroc».
elperiodico.cat
Fotos: MIGUEL LORENZO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada