Les samarretes blaugrana proliferen entre els refugiats sahrauís

Els partits es veuen en directe gràcies a la tele algeriana i permeten seguir amb entusiasme el conjunt de Guardiola

SERGI LÓPEZ-EGEA

DHARKLA / ENVIAT ESPECIAL

Abdul-Aje té 19 anys i coneix de memòria cada pedra que hi ha al campament de Dharkla. Sorprèn que, encara que sigui de nit, no porti llanterna. I no ensopega. El passeig nocturn amb el noi és una conversa interminable. No parla ni de política, ni de dones, ni tan sols de somnis de futur, si és que realment en pot tenir com a refugiat sahrauí. Parla del present, de futbol, del Barça i de la rivalitat amb el Madrid, de com n’és de bo Messi i de la il·lusió que li hauria fet que Benzema fitxés per l’equip de Guardiola, perquè Benzema és d’origen algerià i els algerians són els amics, els que els han donat terres després de l’èxode de 160.000 persones, producte de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental.

«El Barça juga i absolutament tot es paralitza. Només has de mirar els nens. Mira quina samarreta porten posada». No fa falta que ho digui Abdul-Aje, ni tampoc que el seu amic Saleh, un dels pocs aficionats del Madrid, ho confirmi amb el cap. Només fa falta que es faci de dia al campament de Dharkla, el més pròxim a la frontera amb Mauritània, perquè desenes i desenes de nens desfilin vestits de blaugrana. Són petits sah-rauís que van a l’escola a aprendre la llengua espanyola. I ho fan amb el 10 de Messi o amb el 8 d’Iniesta –les samarretes que més es porten, per cert– a l’esquena.

Sorprèn que vagin descalços. I sorprèn més veure’ls sense sabates, buscant una pilota, vella i esquerdada, per fer quatre xuts, encara que, això sí, amb la samarreta oficial, falsa o no, de la temporada, perquè també prolifera el 9 d’Ibrahimovic. Abdul-Aje explica que els familiars que treballen a Espanya, els que tenen la fortuna de ser fills de sahrauís que han conservat la nacionalitat espanyola dels seus pares en els temps en què van ser colònia espanyola (la retirada es va produir el 1976 i va donar peu a una ocupació compartida inicialment per marroquins i mauritans), tornen amb la maleta carregada, i no de records, sinó de samarretes del Barça, que alegren molt els nens, molt més que un deliciós caramel.

«Jo vaig complir el somni de la meva vida el dia que vaig poder anar a un entrenament del Barça. Va ser l’estiu passat i fins i tot vaig aconseguir un autògraf de Valdés». Ara qui parla és Moha, un xaval de 16 anys que passa cada estiu un parell de mesos a casa d’una família barcelonina de Sant Andreu, gràcies al programa d’acollida de nens sahrauís.

Moha viu en un altre camp de refugiats, el de Tsmara, situat més al nord, més a prop de Tindouf, la ciutat algeriana a menys d’una hora de cotxe, vells vehicles de matrícula espanyola, com ara els antics Land Rover de la Guàrdia Civil, que tornen a patrullar per les terres d’acollida sahrauí. El mercat de Tindouf és punt de trobada per comprar més samarretes, imitacions que passen per autèntiques.

Futbol sense cervesa

La nit cau a Tsmara i a la botiga fotogràfica –revelat per a rodets dels antics– s’instal·la el televisor a l’entrada del negoci. Davant hi ha la biblioteca i un parell de bars. «Jo vaig viure a Catalunya. Allà la gent pren cervesa», exclama un dels seguidors en perfecte castellà. Als bars només serveixen te i refrescos. Així que el tumult s’organitza a la porta de la botiga de fotos. Juga el Barça en terreny de l’Stuttgart, partit de Champions.

El diumenge anterior, al mateix escenari, hi va haver molta menys expectació per al Madrid-Vila-real de Lliga. La televisió algeriana ofereix tots els partits en directe, en àrab. I gratis. Per descomptat. Tot sigui pel Barça.
 
elperiodico.cat